Últimas Actualizaciones del Evento

REBEQUERIA A LA VISTA!

Posted on Actualizado enn

mariajaques-psicologia-rebequeria-nens
Què faig davant d’una rebequeria? És una de les preguntes més fetes a consulta perquè, amb més o menys mesura, tots els nens en algun moment han fet o en faran alguna.

Acostumen a presentar-se cap als 2 anys i es desencadenen perquè encara no han après a tolerar la frustració.
I som nosaltres, els pares, els que hem d’ensenyar a tolerar-la, a aprendre a diferenciar entre desig i realitat, a que no tot és possible ara i aquí, a acceptar que de vegades ens podem equivocar, que no som perfectes i que no passa res.

Com ho podem fer?

  • Evitar la sobreprotecció i la permissivitat absoluta, o com ara està molt de moda dir-ho, la “hiperpaternalitat”.
  • Mantenir una bona rutina i organització. Als nens els agrada saber què vindrà després. Els fa sentir segurs saber que, després de recollir ve la dutxa, per exemple. Si els acostumem ens facilitarà el dia a dia, i quan diguem “a recollir que anirem a la dutxa” serà menys probable que se’ns tiri al terra negant-se.
  • I el que em sembla més important de tot és empatitzar amb ells. Reconèixer les seves emocions, fer-los entendre que els comprenem, posar paraules a la seva frustració. Posar-nos dintre de la pell d’un nen de 3, 5 o 8 anys ens calmarà a nosaltres, ja que entendrem que s’enfadi perquè li hem dit que no comprem un gelat, i ens farà calmar-lo a ell.

          ” Ja sé que estàs enfadat perquè no et deixo menjar el gelat”
          ” Estàs trist perquè volies jugar més estona i hem d’anar a sopar”

  • Mantenir-nos ferms i no enfadar-nos (nosaltres també hem de tolerar la nostra frustració) serà la millor manera d’ajudar-lo a superar la rebequeria. Hi ha una teoria anomenada “la trampa del reforç negatiu” que parla precisament d’això: Estem al supermercat i ens demana de comprar galetes. Si davant del nostre “no” comença la rebequeria i comprem les galetes per a que pari, li hem ensenyat que la pròxima vegada serà suficient plorar una mica per aconseguir-les.

Saber tolerar un no i saber esperar farà que creixin segurs d’ells mateixos!

Anuncios

ENTREVISTA A EL PETIT MAGAZÍN

Posted on Actualizado enn

mariajaques-psicologia-infantil

El Petit Magazín és una revista  editada en paper, per als nens, gratuïta i amb català. Com ells mateixos diuen “està feta amb molta imaginació i per a la imaginació”.

Darrera d’aquesta revista hi ha il.lusió i motivació i això es nota en cada número. Podeu trobar, idees, receptes per fer amb nens, petits contes, descripcions d’animals, etc.

Us deixo aquí el link de l’entrevista que em van fer recentment:

http://elpetitmagazin.shaepot.com/bloc/salut/mariajaquescabanes

Moltes gràcies!

 

IDEES PER A TREBALLAR LA PSICOMOTRICITAT FINA

Posted on Actualizado enn

psicomotricitat-mariajaques-psicologia-barcelona

Segur que a molts de vosaltres us sona la paraula psicomotricitat, sobretot als que teniu nens petits us en hauran parlat a l’escola, ja que aquesta habilitat es comença a treballar des de preescolar.

Però què és la psicomotricitat fina? És la capacitat per coordinar moviments musculars petits i precisos, que es creu que comença a desenvolupar-se cap als 18 mesos. Està relacionada amb el nivell maduratiu del nen, però a vegades, des de la mateixa escola o bé els propis pares, detecten algunes dificultats que van més enllà de les esperades per l’edat. Llavors s’aconsella estimular-la, perquè la psicomotricitat fina és la base per a posteriors aprenentatges.

Us proposo diverses activitats molt interessants i amenes per afavorir aquesta habilitat que les podeu fer amb els vostres fills:

  • Passar pàgines d’un conte: primer de tela, després de cartró i finalment de paper.
  • Apilar gots de plàstic fent una torre.
  • Enganxar gomets (o enganxines): Depenent de l’edat es poden posar diferents criteris (fer una fila, resseguir una figura geomètrica, etc).
  • Retallar papers amb tisores.
  • Jugar amb plastilina: un clàssic que també és fantàstic per a nens amb certa hipotonia muscular.
  • Experimentar amb diferents textures: pedres petites, sorra, farina, sal gruixuda, etc. També es poden amagar objectes en un recipient ple de sal per exemple.
  • Pintar amb els dits amb pintura, aquarel.les o fang sobre paper o cartolina.
  • Pujar i baixar cremalleres i també botonar i desbotonar botons de més grans a més petits.
  • Classificar pasta o llegums (cigrons, macarrons, estrelles, fideus, etc) dintre de potets petits.
  • Jocs de titelles amb els dits.
  • Trossejar papers i fer-ne boletes amb els dits.
  • Fer collars de macarrons.
  • Obrir i tancar taps d’ampolles de plàstic.
  • Pintar dibuixos, de més grans a més petits sense sortir de la ratlla 😉
  • Posar pinzes de la roba a alguna tela o cartolina.
  • Amb una cullera portar sal d’un recipient a un altre.

Totes aquestes idees les podeu adaptar segons l’edat del nen i fer-ho amb més o menys dificultat i precisió….I a jugar aprenent!


IDEAS PARA TRABAJAR LA PSICOMOTRICIDAD FINA

Seguro que a muchos de vosotros os suena la palabra psicomotricidad, sobretodo a los que tenéis niños pequeños os habrán hablado en la escuela, ya que esta habilidad se empieza a trabajar desde preescolar.

Pero qué és la psicomotricidad fina? Es la capacidad para coordinar movimientos musculares pequeños y precisos, que se cree que comienza a desarrollarse hacia los 18 meses. Está relacionada con el nivel madurativo del niño, pero a veces, desde la misma escuela o los propios padres, detectan algunas dificultades que van más allá de las esperadas por la edad. Entonces se aconseja estimularla, porque la psicomotricidad fina es la base para posteriores aprendizajes.

Os propongo diversas actividades muy interesantes y amenas para favorecer esta habilidad que las podéis hacer con vuestros hijos:

  • Pasar páginas de un cuento: primero de tela, después de cartón y finalmente de papel.
  • Apilar vasos de plástico haciendo una torre.
  • Pegar pegatinas: Dependiendo de la edad se pueden poner diferentes criterios (hacer una línea, reseguir una figura geométrica, etc).
  • Recortar papeles con tijeras.
  • Jugar con plastilina: un clásico que también es fantástico para niños con cierta hipotonía muscular.
  • Experimentar con diferentes texturas: piedras pequeñas, arena, harina, sal gruesa, etc. También se pueden esconder objetos en un recipiente lleno de sal por ejemplo.
  • Pintar con los dedos con pintura, acuarelas o barro sobre papel o cartulina.
  • Subir y bajar cremalleras y también abrochar y desabrochar botones de más grande a más pequeño.
  • Clasificar pasta o legumbres (garbanzos, macarrones,estrellas, fideos, etc.) dentro de botes pequeños.
  • Juegos de marionetas con los dedos.
  • Hacer pedazos de papel y bolitas con los dedos.
  • Hacer collares de macarrones.
  • Abrir y cerrar tapones de botellas de plástico.
  • Pintar dibujos, de más grande a más pequeño sin salirse de la raya 😉
  • Poner pinzas de tender en alguna tela o cartulina.
  • Con una cuchara llevar sal de un recipiente a otro.

Todas estas ideas las podéis adaptar según la edad del niño y hacerlo con más o menos dificultad y precisión…¡Y a jugar aprendiendo!

COM PODEM POSAR LÍMITS ALS NENS?

Posted on Actualizado enn

normes-nens-mariajaques-psicologia

Aquesta és la gran pregunta que es fan els pares quan el seu fill comença a posar-los a prova, quan s’adonen que, el seu innocent nen, explora els seus límits fins arribar a sobrepassar-los i inclús fa trontollar el seu “rol de pares”.
Considero que és a partir de l’any quan hem de començar a educar, tot i que encara són petits i no serveixen les normes com a tal. En primer lloc, perquè no les entenen (igual que no entenen les regles del joc) i segon, perquè no tenen la capacitat per memoritzar-les encara. Per tant, amb un “no” ferm farem que comencin a diferenciar entre el que està bé i el que no està bé. Quasi sempre utilitzant-lo relacionat amb els hàbits bàsics.
.

COM HAN DE SER LES NORMES?

  • Coherents amb l’edat i caràcter del nen. Sembla un punt molt obvi però de vegades els pares pretenem que un nen de 2 anys entengui un concepte pel qual encara no està capacitat. I ens enfadem amb ell. Un exemple una mica radical però entenedor seria com si pretenguéssim que un nen de 10 mesos recollís les joguines i ens enfadéssim perquè no ens fa cas. Oi que no tindria sentit? Ja ens podem enfadar amb ell però fins que no tingui la suficient maduresa per entendre allò que volem d’ell, no farem res. Per tant, hem de tenir molt present l’edat del nostre fill i què és capaç d’entendre segons les seves habilitats i capacitats maduratives.
  • Hem de posar poques normes i mai més d’una a la vegada “Ves a fer pipi, posa’t el pijama i vine a sopar.” Es massa complex. Millor d’una en una.
  • Normes clares i concises. “Porta’t bé” és molt abstracte. El nostre fill ens podria preguntar “i què vol dir portar-se bé?” I segurament contestaríem amb una llista de moltes coses. Per tant, és millor dir exactament allò que volem “les coses es donen a la mà” “deixa-li una joguina al teu germà”.
  • Les normes no han de ser preguntes, sinó afirmacions i acompanyades d’un “si us plau”.
COM DIREM LES NORMES?
.
  • Posant-nos a la seva alçada i mantenint el contacte ocular. I sobretot assegurant-nos que ens ha escoltat i comprès.
  • Dirigir-nos cap a ell dient el seu nom: “Tomàs, posa’t les sabates, si us plau”.
  • Expressar-nos amb un to amable. Quantes vegades ens dirigim a ells ja amb un to de veu enfadat? Fixem-nos-hi! No serveix de res!
  • Evitar les amenaces. “Si no vens aquí no et donaré els cromos”. Els pares estem per donar amor i educació, no perquè facin les coses a la força i enfadats.
  • Han de ser normes estables en el temps. Cada dia el mateix, els ajudarà a preveure i aprendre el que han de fer i evitarà rebequeries (en el cas dels més petits).  Per exemple, no val que un dia els deixem remenar un calaix i al dia següent ens enfadem perquè ho facin. Al nen el confonem i és probable que acabi fent una conducta inapropiada.
  • És preferible dir el que sí han de fer. Així, abans direm “parla fluixet” que “no es pot cridar”.
  • Segons edats i nens, sempre hi ha alguna tasca que costa més que altres i acostuma a ser una baralla. Per a facilitar-ho podem donar opcions. Així, tindran la sensació que ells també decideixen i oposaran menys resistència. Per exemple, a una nena que vestir-se era una lluita, tardava molt i sempre s’enfadava amb la seva mare, vam proposar que li oferirien dos opcions de roba “És l’hora de vestir-nos, vols el vestit blau o el rosa?” Així la nena sentia que participava, que era un joc nou que feien cada matí “quines opcions m’ensenyarà la mama avui?” 😉 amb una mica d’emoció i intriga la nena es divertia en el que havia sigut el pitjor moment del dia.

Recomano, entre els pares, fer crítiques constructives. Establir aquest feedback constant ens farà adonar de com parlem als nostres fills o com donem les instruccions.

Tenir a casa unes normes ben establertes ens ajudarà a crear un clima agradable, i serem més coherents amb nosaltres mateixos i l’educació que volem per als nostres fills.

————————————————————————–

¿CÓMO PODEMOS PONER LÍMITES A LOS NIÑOS?

Esta es la gran pregunta que se hacen los padres cuando su hijo empieza a ponerlos a prueba, cuando se dan cuenta que, su inocente niño, explora sus límites hasta llegar a sobrepasarlos e incluso hace tambalear su “roll de padres”.

Considero que es a partir del año cuando tenemos que empezar a educar, aunque aún son pequeños y no sirven las normas como tal. Primero porque no las entienden (igual que no entienden las normas de los juegos) y segundo porque no tienen la capacidad de memorizarlas aún. Por tanto, con un “no” firme haremos que empiecen a diferenciar entre lo que está bien y lo que no está bien. Casi siempre utilizándolo relacionado con los hábitos básicos.

¿CÓMO TIENEN QUE SER LAS NORMAS?

  • Coherentes con su edad y el carácter del niño. Parece un punto muy obvio pero a veces los padres pretendemos que un niño de 2 años entienda un concepto por el cual aún no está capacitado para comprenderlo. Y nos enfadamos con él. Un ejemplo, un poco radical pero entendedor es como si pretendiéramos que un niño de 10 meses recogiera los juguetes y nos enfadáramos porque no nos hace caso. ¿No tendría sentido, verdad? Ya nos podemos enfadar con él pero hasta que no tenga la suficiente madurez para entender aquello que le queremos de él, no haremos nada. Por tanto, tenemos que tener muy presente la edad de nuestro hijo y qué es capaz de entender según sus habilidades y capacidades madurativas.
  • Tenemos que poner pocas normas y nunca más de una a la vez “Ves a hacer pipí, ponte el pijama y ven a cenar”. Es demasiado complejo. Mejor de una en una.
  • Normas claras y concisas. “Pórtate bien” es muy abstracto. Nuestro hijo nos podría preguntar “¿Y qué quiere decir portarse bien?” Y seguramente le contestaríamos con una lista de muchas cosas. Por tanto, es mejor decir exactamente aquello que queremos “las cosas se dan en la mano” “déjale un juguete a tu hermano”.
  • Las normas no tienen que ser preguntas, sino afirmaciones y acompañadas de un “por favor.

¿CÓMO DIREMOS LAS NORMAS?

  • Poniéndonos a su altura, manteniendo el contacto ocular. Y sobre todo asegurarnos que nos ha escuchado y comprendido
  • Dirigirnos hacia él diciendo su nombre: “Tomás, ponte los zapatos, por favor”.
  • Expresarnos con un tono amable. ¿Cuántas veces nos dirigimos a ellos ya con un tono de voz enfadado? ¡Fijémonos!¡No sirve de nada!
  • Evitar las amenazas. “Si no vienes aquí no te daré los cromos” Los padres estamos para dar amor y educación, no para que hagan las cosas a la fuerza y enfadados.
  • Tienen que ser normas estables en el tiempo. Cada día lo mismo, les ayudará a preveer y aprender lo que tienen que hacer y evitará pataletas (en el caso de los más pequeños). Por ejemplo, no vale que un día les dejemos jugar con uno de nuestros cajones y al día siguiente nos enfademos porque lo hace otra vez. Al niño lo confundimos y es probable que nos acabe haciendo una conducta inapropiada.
  • Es preferible decir lo que sí tienen que hacer, es mejor decir “habla flojito” que “no se puede chillar.”
  • Según edades y niños, siempre hay una tarea que cuesta más que otras y suele ser una pelea. Para facilitarlo podemos dar opciones. Así, tendrán la sensación que ellos también deciden y pondrán menos resistencia. Por ejemplo, a una niña que vestirse era una pelea, tardaba mucho y siempre se enfadaba con su madre, le propusimos que le ofreceríamos dos opciones de ropa “Es la hora de vestirse, ¿quieres el vestido azul o el rosa?” Así la niña sentía que participaba, que era un juego nuevo que hacían cada mañana “¿qué opciones me enseñará mamá hoy?” 😉 Con un poco de emoción e intriga la niña se divertía en el que había sido el peor momento del día.

Recomiendo, entre los padres, hacer críticas constructivas. Establecer este feedback constante nos ayudará a darnos cuenta de cómo hablamos a nuestros hijos o cómo les damos las instrucciones.

Tener en casa unas normas bien establecidas nos ayudará a crear un clima agradable, y seremos más coherentes con nosotros mismos y la educación que queremos para nuestros hijos.

COM PODEM AJUDAR ELS NENS AMB LA SEVA AUTOESTIMA?

Posted on Actualizado enn

autoestima-nens

L’autoestima és, per mi, un dels pilars més importants que necessita un nen per a créixer sa psíquicament.

PER QUÈ?

Doncs perquè una bona autoestima ajuda a tenir un desenvolupament harmoniós. Si nosaltres estem segurs de les nostres capacitats (siguin capacitats cognitives, socials, físiques, etc), això ens facilitarà l’adquisició de nous aprenentatges i l’assoliment de nous reptes.

PERÒ QUÈ ÉS L’AUTOESTIMA?

L’autoestima són les creences o sentiments que tenim de nosaltres mateixos. És a dir, com ens percebem. I aquesta manera de defirnir-nos influeix en la nostra motivació, la nostra actitud i les nostres emocions. I alhora ens afecta el fet de sentir-nos acceptats i estimats.

L’autoestima comença de ben petits; per exemple, quan un nadó veu que amb el seu esforç és capaç de moure’s i aconsegueix agafar una joguina ja està “alimentant” la seva autoestima i el seu “jo puc”.

QUÈ PASSA QUAN UN NEN TÉ UNA AUTOESTIMA BAIXA?

  • Es pot mostrar ansiós.
  • Afronta els reptes amb un “no podré”.
  • Té sentiments de frustració constantment.
  • Troba dificultats en la resolució de problemes.
  • Es pot tornar passiu i deprimit “no val la pena intentar-ho”.
  • Verbalitza frases com “tot em surt malament” “jo, això, no ho sé fer” “tothom em diu que sóc burro”.

I ELS PARES COM PODEM REFORÇAR L’AUTOESTIMA DELS NOSTRES FILLS?

  • Estimant-lo.
  • Posant límits clars a casa per a que guanyi seguretat.
  • Valorant els seus avenços i esforços.
  • Parant-li atenció.
  • Posant reptes que els pugui anar assolint.
  • Ensenyant-li a tolerar la frustració, a saber perdre.
  • Fent que sàpiga aprendre dels errors.
  • Fent-lo sentir important.
  • Parlar amb ell de les coses que li surten bé i de les que no li surten tant bé.
  • Mostrant-li un gran interès per les seves joguines o les seves coses.
  • No comparant-lo amb cap altre nen, ja que cadascú és únic i diferent.
  • Gaudint amb ell.
  • Ajudant-lo a fer “coses de grans”.

PERQUÈ UN NEN AMB UNA BONA AUTOESTIMA…

  • Està protegit davant els desafiaments de la vida.
  • Gestiona millor els conflictes i resisteix millor les pressions negatives.
  • Somriu més i gaudeix més.
  • És més optimista.
  • Es veu més capaç de fer coses, però coneixent els seus límits.
  • Aprèn amb més facilitat i està més motivat.
  • És més assertiu amb els seus iguals.
  • Es mostra més segur amb ell mateix.
  • Té més facilitat en la presa de decisions.

Els pares hem de trobar l’equilibri entre que els nostres fills rebin lloances i que aprenguin a acceptar frustracions. Així que no tot el que faci el nostre nen “serà el millor del món” “ni és el nen més guapo del planeta sempre” “ni el que millor pinta, balla, salta i escriu”. Així com tampoc direm “tots recullen les joguines menys tu” “els teus amics llegeixen més ràpid” ni “la teva germana és més bona estudiant que tu”.

Els hem de reforçar i fer-los veure que són capaços de tot, però sent realistes. Han de ser conscients que cadascú és diferent, i que tots tenim punts forts i punts dèbils. Amb aquestes idees ben clares tindran una autoestima prou estable per a ser feliços i créixer segurs!

————————————————————————–

¿ CÓMO PODEMOS AYUDAR A LOS NIÑOS CON SU AUTOESTIMA?

La autoestima es para mi uno de los pilares más importantes que necesita un niño para crecer sano psíquicamente.

POR QUÉ?

Pues porque una buena autoestima ayuda a tener un desarrollo harmonioso. Si nosotros estamos seguros de nuestras capacidades (sean capacidades cognitivas, sociales, físicas, etc) nos facilitará la adquisición de nuevos aprendizajes y alcanzar nuevos retos.

PERÒ QUÉ ES LA AUTOESTIMA?

La autoestima son las creencias o sentimientos que tenemos de nosotros mismos. Es decir, como nos percibimos. Y esta manera de definir-nos influye en nuestra motivación, actitud y emociones.

A la vez que también nos afecta el hecho de sentirnos aceptados y queridos.

La autoestima empieza de bien pequeños, por ejemplo, cuando un bebé ve que con su esfuerzo es capaz de moverse y consigue coger un juguete, está ya “alimentando” su autoestima y su “yo puedo”.

QUÉ PASA CUANDO UN NIÑO TIENE UNA AUTOESTIMA BAJA?

  • Se puede mostrar ansioso.
  • Afronta los retos con un “no puedo”.
  • Tiene sentimientos de frustración constantes.
  • Dificultades de resolución de problemas.
  • Se puede volver pasivo y depresivo “no vale la pena intentarlo”.
  • Verbaliza frases como “todo me sale mal” “yo esto no lo sé hacer” “todos me dicen burro”.

Y LOS PADRES COMO PODEMOS REFORZAR LA AUTOESTIMA DE NUESTROS HIJOS?

  • Queriéndolo.
  • Poniendo límites claros en casa para que gane seguridad.
  • Valorando sus esfuerzos y sus avances.
  • Prestándole atención.
  • Poniendo retos que los pueda ir consiguiendo.
  • Enseñándole a tolerar la frustración, a saber perder.
  • Que sepa aprender de los errores.
  • Haciéndole sentir importante.
  • Hablar con él de las cosas que le salen bien y de las que no le salen tan bien.
  • Demostrándole gran interés por sus juguetes y sus cosas.
  • No comparándolo con ningún otro niño, ya que cada uno es único y diferente.
  • Disfrutar con él.
  • Ayudándolo a hacer “cosas de mayores”.

PORQUE UN NIÑO CON UNA BUENA AUTOESTIMA…

  • Está protegido de los desafíos de la vida.
  • Maneja mejor los conflictos y resisten mejor las presiones negativas.
  • Sonríe más y disfruta más.
  • Es más optimista.
  • Se ve más capaz de hacer cosas pero conociendo sus límites.
  • Aprende con más facilidad y está más motivado.
  • Es más asertivo con sus iguales.
  • Se muestra más seguro con él mismo.
  • Más facilidad en la toma de decisiones.

Los padres tenemos que encontrar el equilibrio entre que nuestros hijos reciban alabanzas y que aprendan a aceptar las frustraciones. Así que no todo lo que haga nuestro hijo “será lo mejor mundo mundial” “ni es el niño más guapo del planeta siempre” “ni el que mejor pinta, baila, salta y escribe”. Así como tampoco diremos “todos recogen los juguetes menos tú” “tus amigos leen más rápido” ni “tu hermana es más buena estudiante que tú”.

Los tenemos que reforzar y hacerles ver que son capaces de todo pero siendo realistas. Tienen que ser conscientes que cada uno es diferente, y que todos tenemos puntos fuertes y débiles. Con estas ideas bien claras tendrán una autoestima lo suficientemente estable para ser felices y crecer seguros!

PER QUÈ COSTA TANT FER ELS DEURES?

Posted on Actualizado enn

fer-deures-mariajaques-psicologa-infantil

L’hora de fer els deures, a part de ser tema de debat en l’actualitat per la gran quantitat que en tenen els nens, és també una gran baralla per a moltes famílies cada tarda.

Els nostres fills surten cansats de l’escola, amb ganes de jugar i desconnectar, igual que els adults quan sortim de la feina. I l’últim que volen és tornar a seure davant d’un llibre…però escolten “a fer deures!” i llavors solen arribar tots els problemes, o no?

A banda que, molts d’ells també fan extraescolars, i el cansament i la falta de temps encara accentuen més la problemàtica.

En aquest article us dono petits consells per a que les tardes de deures no siguin un camp de batalla:

RUTINA: És el més bàsic i primordial de tots. Per exemple: arribar a casa, berenar i jugar uns 20-30 min. Després establir una estona de deures, el temps dependrà de l’edat que tinguin (30, 60, 90 minuts).

ESPAI: Els han de fer sempre al mateix lloc, en un espai ben il-luminat, amb una taula neta i endreçada, amb el material just que necessitin i sense distractors al seu voltant (joguines, cromos, etc).

PER ON COMENCEM?: Mirar l’agenda per veure que tenim per demà i també durant la setmana. (Per si hi ha algun examen o treball, que no ens agafi per sorpresa l’últim dia). Començarem a fer els deures dels més difícils als més fàcils, així aprofitarem la concentració del principi.

DIVIDIR PER TASQUES:  Agafarem el material de la primera tasca/assignatura i podem calcular amb ells el temps que creuen que trigaran (sent realistes). Veure que van aconseguint els seus propis objectius pot ser motivador. Quan acabarem la tasca recollirem i prepararem la següent tornant a pensar el temps que trigarem. D’aquesta manera sempre serà menys feixuc que visualitzar-ho en bloc.

ELS PARES AL COSTAT TOTA L’ESTONA?: Els pares es queixen de que els seus fills els volen allà al costat tota l’estona. El que podem fer és seure amb ells al principi per ajudar a organitzar-se el temps i començar: “fes aquestes operacions i quan acabis avisa’m” o “comença a llegir i ara vinc”. Els hi hem d’anar donant autonomia però que vegin que ens interessem per les seves coses i les reforcem molt. A vegades ens volen allà més per compartir amb nosaltres l’estona que pels dubtes que puguin tenir.

BUSCAR LA CONCENTRACIÓ: Es pot fer un descans entre tasca i tasca: anar a beure aigua, anar al lavabo, recordar una anècdota del dia, etc. Aconsello no fer descansos de més de 5 minuts perquè després tornar-s’hi a posar serà una altra lluita.

AGENDA: Els hem d’ensenyar a marcar a l’agenda (amb un color, una creu, un ok, etc) les coses que ja hagin fet. Així no s’oblidaran res i es motivaran veient que ja queda menys.

MOLT REFORÇ POSITIU: Felicitar-los molt entre tasques i sobretot al final! “Ja podem tornar a jugar”, “ho has fet súper bé”, “has estat molt concentrat”, “que orgullosa estic de tu”.

MENYS ÉS MÉS: És a dir, que és millor fer menys deures de qualitat amb bona lletra i entenent-los que no una llarga llista però que no serveixi de res.

No ens enfadem sinó encara farem que la situación sigui més aversiva. Convertim l’estona dels deures en una estona profitosa! Amb rutina, ordre i motivació ho podem aconseguir.

En les Reeducacions Psicopedagògiques ajudem en tots aquests aspectes relacionats en l’organització i planificació.

Espero que us ajudin aquests consells! Qualsevol dubte podeu escriure’m un email!

———————————————————————-

¿POR QUÉ CUESTA TANTO HACER LOS DEBERES?

La hora de hacer los deberes, a parte de ser tema de debate en la actualidad por la gran cantidad que tienen los niños, es también una gran pelea para muchas familias cada tarde.

Nuestros hijos salen cansados del colegio, con ganas de jugar y desconectar, igual que los adultos cuando salimos del trabajo. Y lo último que quieren es volver a sentarse delante de un libro…pero oyen “¡a hacer deberes!”y entonces suelen llegar todos los problemas, ¿o no?

A parte que, muchos de ellos también hacen extraescolares, y el cansancio y la falta de tiempo aún acentúan más la problemática.

En este artículo os doy pequeños consejos para que las tardes de deberes no sean un campo de batalla:

RUTINA: Es el más básico y primordial de todos. Por ejemplo: llegar a casa, merendar y jugar unos 20-30 minutos. Después establecer un rato de deberes, el tiempo dependerá de la edad que tengan (30, 60, 90 minutos).

ESPACIO: Los tienen que hacer siempre en el mismo lugar, en un espacio bien iluminado, en una mesa limpia y ordenada, con el material justo que necesitan y sin distracciones a su alrededor (juguetes, cromos, etc).

– ¿POR DÓNDE EMPEZAMOS?: Mirar la agenda para ver que tienen para mañana y también durante la semana. (Por si hay algún examen o trabajo, que no nos coja por sorpresa el último día). Empezaremos a hacer los deberes de los más difíciles a los más fáciles, así aprovecharemos la concentración del principio.

DIVIDIR LAS TAREAS: Cogeremos el material de la primera tarea/asignatura y podemos calcular con ellos el tiempo que creen que tardarán (siendo realistas). Ver que van consiguiendo sus propios objetivos puede ser motivador. Cuando acabemos la tarea recogeremos y prepararemos la siguiente volviendo a pensar el tiempo que tardaremos. De esta manera siempre será menos engorroso que visualizarlo en bloque.

¿LOS PADRES AL LADO TODO EL RATO?: Los padres se quejan que sus hijos les quieren allí a su lado todo el rato. Lo que podemos hacer es sentarnos con ellos al inicio para ayudar a organizarse el tiempo y empezar: “haz estas operaciones y cuando acabes avísame” o “empieza a leer y ahora vuelvo”. Les tenemos que ir dando autonomía pero que vean que nos interesamos por sus cosas y los reforzamos mucho. A veces nos quieren allí más para compartir con nosotros este rato que por las dudas que puedan tener.

BUSCAR LA CONCENTRACIÓN: Se puede hacer un descanso entre tarea y tarea: ir a beber agua, ir al lavabo, recordar una anécdota del día, etc. Aconsejo no hacer descansos de más de 5 minutos porque después volver a ponerse será otra lucha.

AGENDA: Les tenemos que enseñar a marcar la agenda ( con un color, una cruz, un ok, etc) las cosas que ya hayan hecho. Así no se olvidarán nada y se motivarán viendo como ya queda menos.

MUCHO REFUERZO POSITIVO: Felicitarlos mucho entre tareas y ¡sobretodo al final! “Ya podemos volver a jugar” “lo has hecho súper bien”, “has estado muy concentrado” “que orgullosa estoy de ti”.

MENOS ES MÁS: Es decir, que es mejor hacer menos deberes de calidad con buena letra y entendiéndolos que no un larga lista pero que no sirva de nada.

No nos enfademos sino aun haremos que la situación sea más aversiva. Convirtamos el rato de los deberes en ¡un rato provechoso! Con rutina, orden y motivación lo podemos conseguir.

En las Reeducaciones psicopedagógicas ayudamos en todos estos aspectos relacionados con la organización y planificación.

¡Espero que os ayuden estos consejos! ¡Cualquier duda podéis escribirme un email!

ENTENEM BÉ EL TDAH?

Posted on Actualizado enn

En aquest article us explicava la simptomatologia pròpia del TDAH (Trastorn per dèficit atencional amb hiperactivitat). Ara vull compartir amb vosaltres un vídeo, sobre aquest trastorn, que personalment em va agradar molt.

Ens explica de manera simple i efectiva les afectacions del TDAH a les famílies amb un cas d’aquest tipus, amb l’objectiu d‘entendre la importància de fer un bon diagnòstic i un tractament adequat.

—————————————————————————

¿ENTENDEMOS BIEN EL TDAH?

En este artículo os explicaba la sintomatología propia del TDAH (Trastorno por déficit de atención con hiperactividad). Ahora quiero compartir con vosotros un video, sobre este trastorno, que personalmente me gustó mucho.

Nos cuenta de forma simple y efectiva las afectaciones del TDAH en las familias con un caso de este tipo, con el objetivo de entender la importancia de hacer un buen diagnóstico y un tratamiento adecuado.