Últimas Actualizaciones del Evento

LA TORNADA A L’ESCOLA

Posted on Actualizado enn

tornada-cole

Setembre és el mes del “tornar a començar”, de canvis, de retrobaments, i per descomptat, de començar un nou curs.

I si per a nosaltres, els grans, tornar-nos a posar en marxa de vegades se’ns fa costa amunt, per als més petits pot convertir-se en un malson: llevar-se d’hora, menys temps de joc, tornar a agafar hàbits una mica oblidats, seguir horaris, etc.

El més important es que agafin la rutina quan abans millor. És per això que us deixo alguns consells per a que els pugueu posar en pràctica aquests dies i fer que “la tornada a l’escola” sigui el menys costosa possible.

  • Que no els agafi per sorpresa: Dies abans hem d’anar dient que anirem a l’escola un altre cop, recordant noms dels amics, les activitats que allà fèiem, els professors que teníem, com anàvem, recordar anècdotes, etc.
  • Adaptació progressiva als horaris: A poc a poc hem de fer els horaris que farem quan comenci el curs, no podem pretendre que ens passi un dia d’anar a dormir a les 11h i l’altre a les 9h. Per tant, és qüestió d’anar canviant progressivament els hàbits de les vacances (hores dels àpats, migdiades, hora d’anar a dormir i despertar-se, etc.).
  • Fer-los partíceps: Per tal de motivar-los i que els faci il.lusió la tornada a l’escola, què millor que ens acompanyin a comprar el material necessari? 😉 colors, llàpissos, estoig, motxilla, bambes noves,…etc. Aixó sí, primer havent mirat el material que encara podem aprofitar de l’any passat. Pot ser una tarda divertida en la que podem anar parlant de l’escola i les coses bones que ens passaran allà.
  • Compartir contes: Mirar i explicar contes sobre nens que van a l’escola. És una manera genial de que els nens es sentin identificats (sino en teniu a les biblioteques segur que n’hi ha).
  • Pintar-nos a l’escola: Els podem animar a fer un dibuix (si són petits el fem nosaltres) on surtin ells, els seus amics, la seva classe, el pati, etc.
  • Ordre: És un bon moment per endreçar i redecorar l’habitació o el lloc d’estudi. Tirar el que ja no serveix, fer punta als colors, guardar llibres que no utilitzarem, etc. Un espai net i endreçat sempre ajuda a treballar millor. Farà que ho agafin amb més ganes.
  • Retrobar als amics: Depèn de quina edat tinguin, es pot quedar amb algún amic de l’escola o fer una petita quedada amb varios d’ells.

I sobretot, sempre parlar bé de l’escola, del professorat i encarar el nou curs amb positivisme. Res de recordar els fracassos o frustracions del curs anterior. Prohibit! Volem bon humor i nens alegres!!

Bona tornada a l’escola a tothom!!

———————————————————————

LA VUELTA AL COLE

Septiembre es el mes de “volver a empezar”, de cambios, de reencuentros, y por supuesto, de empezar un nuevo curso.

Y si para nosotros, los mayores, volvernos a poner en marcha a veces se nos hace cuesta arriba, para los más pequeños puede convertirse en una pesadilla: levantarse temprano, menos tiempo de juego, volver a coger hábitos un tanto olvidados, seguir horarios, etc.

Lo más importante es que cojan la rutina cuanto antes mejor. Es por eso que os dejo algunos consejos para que podáis poner en práctica estos días y hacer que “la vuelta al cole” sea lo menos costosa posible.

  • Que no les coja por sorpresa: Días antes tenemos que ir diciendo que iremos al colegio otra vez, recordando el nombre de los amigos, las actividades que allí hacíamos, los profesores que teníamos, como íbamos, recordar anécdotas, etc.
  • Adaptación progresiva a los horarios: Poco a poco tenemos que hacer los horarios que haremos cuando empiece el curso, no podemos pretender que nos pase un día de ir a dormir a las 11h y al día siguiente a las 9h. Por tanto, es cuestión de ir cambiando progresivamente los hábitos de las vacaciones (horas de las comidas, siestas, hora de ir a dormir y despertarse, etc.)
  • Hacerlos partícipes: Para motivarles y que les haga ilusión la vuelta al colegio, ¿qué mejor que nos acompañen a comprar el material necesario? 😉 colores, lápices, estuche, mochila, bambas nuevas,…etc. Eso sí, primero haber mirado el material que aún podamos aprovechas del año pasado. Puede ser una tarde divertida en la que podemos ir hablando del cole y de las cosas buenas que allí  nos pasarán.
  • Compartir cuentos: Mirar y explicar cuentos sobre niños que van al colegio. Es una manera genial para que los niños se sientan identificados (sino tenéis a las bibliotecas seguro que hay).
  • Pintarnos en el cole: Los podemos animar a hacer un dibujo (si son pequeños lo hacemos nosotros) donde salgan ellos, sus amigos, su clase, el patio, etc.
  • Orden: Es un buen momento para ordenar y redecorar la habitación o el sitio de estudio. Tirar lo que ya no sirve, hacer punta a los colores, guardar libros que ya no utilizaremos, etc. Un espacio limpio y ordenado siempre ayuda a trabajar mejor. Hará que lo cojan con más ganas.
  • Reencontrar a los amigos: Depende de que edad tengan, se puede quedar con algún amigo del colegio o hacer una pequeña quedada con varios de ellos.

Y sobre todo, siempre hablar bien del colegio, del profesorado y encarar el nuevo curso con positivismo. Nada de recordar los fracasos o frustraciones del curso anterior. ¡Prohibido! ¡¡Queremos buen humor y niños alegres!!

¡¡Feliz vuelta al colegio a todos!!

Anuncios

L’ADQUISICIÓ DE LA LECTURA I L’ESCRIPTURA, què necessiten els nens per fer-ho bé?

Posted on Actualizado enn

mariajaquescabanes-psicologiainfantil-barcelona-lectoescriptura

L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura és un dels grans objectius dintre de l’escolaritat. I és que si ens hi fixem bé, tots els aprenentatges passaran per la lectura, la comprensió lectora o l’escriptura (sigui un problema de mates, un tema de medi o una cançó de música). D’aquí la gran importància d’una bona adquisició d’aquest procés tan complex.

Hi ha diferents mètodes i teories d’ensenyament de la lecto-escriptura, però sigui quin sigui el camí, el nen necessitarà d’unes capacitats prèvies que haurà anat desenvolupant i madurant des de ben petit, com per exemple, la psicomotricitat fina, la percepció, etc.

En els nens, totes aquestes capacitats no sempre segueixen el mateix patró, és a dir, cadascú té un ritme per adquirir-les i crec que s’ha de respectar aquesta diferència intersubjectes i no forçar mai. Però sí que és veritat que si s’observen certes mancances o dificultats se’ls pot ajudar. I aquesta ajuda la podem fer ja des de l’etapa preescolar.

Amb una reeducació o estimulació, facilitarem el posterior aprenentatge lecto-escriptor. Si no ho féssim, possiblement ens trobaríem amb més dificultats en arribar a cursos més avançats de primària, quan a les escoles es donen per adquirides i dominades totes aquestes prèvies.

S’ajuda al nen en les següents àrees:

  • Percepció: Amb dibuixos superposats, diferenciar figura-fons, trencaclosques, etc.
  • Nocions espai-temporals: Dintre-fora, dalt-baix, matí-tarda-nit, abans-després, etc.
  • Esquema corporal: Reconèixer i nombrar parts del propi cos.
  • Seqüències automàtiques: Com per exemple dies de la setmana.
  • Lateralitat: Jocs per a que estigui ben definida la dominància ull-mà-peu, sigui quina sigui.
  • Reconèixer i denominar colors i números.
  • Reconèixer i denominar lletres (relació fonema-grafia i consciència fonològica).
  • Ordre i ritme: Amb cançons i diferents objectes.
  • Psicomotricitat fina: Treball amb diferents textures, materials i objectes,  grafisme, pintar, etc. per aconseguir una bona coordinació òculo-manual i precisió alhora de fer la pinça (agafar el llapis correctament).

Aquesta última és de gran importància. Aprofito aquí per ensenyar-vos un article que vaig escriure sobre el tema.

Per tant, sempre que s’aprecien dificultats, no està de més acudir a un psicòleg infantil, ja que a partir d’una valoració objectivarà quin tipus d’ajuda necessita. I la reeducació que es pugui fer en aquestes primeres etapes és important, no només per ajudar al nen en les seves capacitats i habilitats, sinó perquè amb aquesta ajuda fomentem l’autoestima, la seguretat en ell mateix i en definitiva la felicitat, importantíssimes en qualsevol moment de la infància, vaja, i de la vida 🙂

————————————————————————–

LA ADQUISICIÓN DE LA LECTURA Y LA ESCRITURA, ¿qué necesitan los niños para hacerlo bien?

El aprendizaje de la lectura y de la escritura es uno de los grandes objetivos dentro de la escolarización. Y es que si nos fijamos bien, todos los aprendizajes pasarán por la lectura, la comprensión lectora o la escritura (sea un problema de mates, un tema de sociales o una canción de música). De aquí la gran importancia de una buena adquisición de este proceso tan complejo.

Hay diferentes métodos y teorías de enseñanza de la lecto-escritura, pero sea cual sea el camino, el niño necesitará de unas capacidades previas que habrá ido desarrollando y madurando des de pequeño, como por ejemplo, la psicomotricidad fina, la percepción, etc.

En los niños, todas estas capacidades no siempre siguen el mismo patrón, es decir, cada uno tiene un ritmo para adquirirlos y creo que se tiene que respetar esta diferencia intersujetos y no forzar nunca. Pero si que es verdad que si se observan ciertas dificultades se les puede ayudar. Y esta ayuda la podemos hacer ya desde la etapa preescolar.

Con una reeducación o estimulación, facilitaremos el posterior aprendizaje lecto-escritor. Si no lo hiciéramos, posiblemente nos encontraríamos con más dificultades al llegar a cursos más avanzados de primaria, cuando en las escuelas ya se dan por aprendidas y dominadas todas estas previas.

Se ayuda al niño en las siguientes áreas:

  •  Percepción: Con dibujos superpuestos, diferenciar figura-fondo, puzzles, etc
  • Nociones espacio-tiempo: Dentro-fuera, arriba-abajo, mañana-tarde-noche, antes-después, etc.
  • Esquema corporal: Reconocer y nombrar partes del propio cuerpo.
  • Secuencias automáticas: Como por ejemplo días de la semana.
  • Lateralidad: Juegos para que esté bien definida la dominancia ojo-mano-pie, sea la que sea.
  • Reconocer y denominar colores y números.
  • Reconocer y denominar letras (relación fonema-grafía y conciencia fonológica).
  • Orden y ritmo: Con canciones y diferentes objetos.
  • Psicomotricidad fina: Trabajar con diferentes texturas, materiales y objetos, grafismo, pintar, etc. para conseguir una buena coordinación óculo-manual y precisión para hacer la pinza (coger el lápìz correctamente).

Esta última es de gran importancia. Aprovecho aquí para enseñaros un artículo que escribí sobre el tema.

Por tanto, siempre que se aprecien dificultades, no está de más acudir a un psicólogo infantil, ya que a partir de una valoración objetivará que tipo de ayuda necesita. Y la reeducación que se pueda hacer en estas primeras etapas es importante, no sólo para ayudar al niño en sus capacidades y habilidades, sino porque con esta ayuda fomentamos la autoestima, la seguridad en él mismo y en definitiva la felicidad, importantísimas en cualquier momento de la infancia, vaya, y de la vida 🙂

MAMA, TINC POR!!

Posted on Actualizado enn

mariajaques-pors-fobies-ansietat

Les pors són molt freqüents durant la infància i es consideren respostes “normals” i adaptatives a certa edat.

A QUÈ TENEN POR ELS NENS?

L’objecte temut va canviant a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. Les primeres pors acostumen a ser als estranys, sorolls forts o separacions (de la mare normalment).

A mesura que van agafant consciència del seu entorn van apareixent les pors físiques com animals, monstres, bruixes, etc. I quan la seva capacitat cognitva augmenta tindran pors més elaborades relacionades amb la mort, catàstrofes, dany físic, etc. Cap a l’adolescència aquestes pors són més socials, i la por a equivocar-se, fer el ridícul o parlar en públic solen ser les més comuns.

“No vol dormir sola, vol dormir amb nosaltres”

 “I si entren lladres a casa?”

“Per la nit tinc llops baix del llit”

“Les ombres de l’habitació em semblen monstres i em fan por”

“Demana que l’acompanyin al lavabo si la llum està apagada”

“No és capaç de pujar sola al pis de dalt, ni per a buscar una joguina!”

“M’ha preguntat vàries vegades angoixada quan anys queden per morir-me”

Totes aquestes frases dites per pares o pels propis nens són les que acostumem a sentir relacionades amb les pors.

QUAN APAREIXEN?

Són unes emocions naturals que aparèixen quan els nens petits comencen a descobrir el món que els envolta i a ells mateixos com a “personeta” independent dels seus pares.  És a dir, un nadó, no començarà a experimentar la sensació de por com a tal fins que no tingui consciència d’ell mateix i sobre el seu entorn.

QUÈ ENS PASSA QUAN TENIM POR?

La por comporta un malestar subjectiu que activa 3 sistemes de resposta del nostre cos: el motor fent rebequeries, mal comportament, etc; el cognitiu amb una percepció, imatges mentals i pensaments exagerats, etc; i el psicofisiològic: amb símptomes corporals com suor, palpitacions, etc.

QUÈ FAN ELS NENS DAVANT LA POR?

Els nens, conscients de les seves fragilitats, reaccionen posant resistència: ploren, retarden el moment d’anar al llit o l’acomiadament, fan rebequeries, eviten anar sols pel passadís, s’agafen a nosaltres quan veuen un gos, etc.

ENS HEM DE PREOCUPAR SI TENEN PORS?

En principi no, sempre que no li provoqui al nen un gran malestar i interfereixi en el seu dia a dia. Llavors si que estaria recomanat consultar a un psicòleg infantil que us donaria les pautes convenients.

En general, totes aquestes pors són evolutives i transitòries, és a dir, van desapareixent progressivament a mesura que el nen va creixent. Però si es perpetuen en el temps, són desproporcionades i desadaptatives, no parlaríem de pors sinó de trastorns d’ansietat. Per exemple, que un nen de 5 anys no vulgui anar a dormir a casa d’un amic per por a separar-se dels pares es pot considerar dintre de la normalitat, però que no vulgui amb 14 anys de manera recurrent, s’hauria de valorar si estem davant d’un trastorn d’ansietat de separació.

COM PODEM ACTUAR ELS PARES DAVANT LA POR DELS NOSTRES FILLS?

Els pares tenim el paper més important i tranquil.litzador davant les seves pors. És convenient que ja desde petits els ajudem a autodescobrir-se, a reconèixer les seves emocions “tens por a la foscor perquè està tot negre i no pots veure res”… No seria bo ni hem de fer veure que “no passa res” i ignorar la por del nostre fill. Al contrari, és important parlar-ne, posar-li nom a la por i a la emoció que sent, per tal que, tot hi tenir-la, no ho passi malament.

També és de gran ajuda, que ens mostrem comprensius, escoltant-lo, dient que l’entenem, compartint-ho amb “contes de nens que també tenen pors”, inclús explicant les nostres pors de la infància. Tota aquesta empatia farà que relativitzi la por i baixi el malestar. També, els objectes tipus llumetes de nit, peluix, etc. es poden utilitzar per a donar-los-hi més seguretat.

————————————————————————–

¡MAMÁ, TENGO MIEDO!

Los miedos son muy frecuentes durante la infancia y se consideran respuestas “normales” y adaptativas a cierta edad.

¿A QUÉ TIENEN MIEDO LOS NIÑOS?

El objeto temido va cambiando a medida que el niño va creciendo y su sistema psicobiológico va madurando. Los primeros miedos suelen ser a los extraños, ruidos fuertes o separaciones (de la madre normalmente).

A medida que van cogiendo consciencia de su entorno van apareciendo los miedos físicos como animales, monstruos, brujas, etc. Y cuando su capacidad cognitiva aumenta tendrán miedos más elaborados como la muerte, catástrofes, daño físico, etc. Hacia la adolescencia estos miedos son más sociales, y el miedo a equivocarse, hacer el ridículo o hablar en público suelen ser los más comunes.

“No quiere dormir sola, quiere dormir con nosotros”

“¿Y si entran ladrones en casa?”

“Las sombras de la habitación me parecen monstruos y me dan miedo”

“Pide que la acompañen al lavabo si la luz está apagada”

“No es capaz de subir escaleras sola al piso de arriba, ni para buscar un juguete”

“Me ha preguntado varias veces asustada cuantos años me quedan para morirme”

Todas estas frases dichas por padres o por los propios niños son las que solemos oír relacionadas con los miedos.

¿CUANDO APARECEN?

Son unas emociones naturales que aparecen cuando los niños pequeños empiezan a descubrir el mundo que les rodea y a ellos mismos como “personita” independiente de sus padres. Es decir, un bebé, no empezará a experimentar la sensación de miedo como tal hasta que no tenga consciencia de él mismo y de su entorno.

¿QUÉ NOS PASA CUANDO TENEMOS MIEDO?

El miedo comporta un malestar subjetivo que activa 3 sistemas de respuesta en nuestro cuerpo: el motor haciendo pataletas, mal comportamiento, etc; el cognitivo con una percepción, imágenes mentales, pensamientos exagerados, etc; y el psicofisiológico: con síntomas corporales como sudor, palpitaciones, etc.

¿QUÉ HACEN LOS NIÑOS CUANDO TIENEN MIEDO?

Los niños, conscientes de sus fragilidades, reaccionan poniendo resistencia: lloran, retrasan el momento de irse a la cama o de despedirse, hacen pataletas, evitan ir solos por el pasillo, se cogen a nosotros cuando ven un perro, etc.

¿NOS TENEMOS QUE PREOCUPAR SI TIENEN MIEDO?

En principio no, siempre que no le provoque al niño un gran malestar e interfiera en su día a día. Entonces si que estaría recomendado consultar a un psicólogo infantil que os daría las pautas convenientes.

En general, todos estos miedos son evolutivos y transitorios, es decir, van desapareciendo progresivamente a medida que el niño va creciendo. Pero si se perpetúan en el tiempo, son desproporcionadas y desadaptativas, no hablaríamos de miedos sino de trastornos de ansiedad. Por ejemplo, que un niño de 5 años no quiera ir a dormir a casa de un amigo por miedo a separarse de sus padres se puede considerar dentro de la normalidad, pero que no quiera con 14 años de manera recurrente, se tendría que valorar si estamos delante de un trastorno de ansiedad por separación.

¿CÓMO PODEMOS ACTUAR LOS PADRES DELANTE DE LOS MIEDOS DE NUESTROS HIJOS?

Los padres tenemos el papel más importante y tranquilizador delante de sus miedos. Es conveniente que ya desde pequeños les ayudemos a autodescubrirse, a reconocer sus emociones “tienes miedo a la oscuridad porque está todo negro y no puedes ver nada”…No sería bueno ni tenemos que hacer ver “que no pasa nada” e ignorar el miedo de nuestro hijo. Al contrario, es importante hablarlo, poner nombre a los miedos y a las emociones que siente, para que, aunque los tenga, que no lo pase mal.

También es de gran ayuda, que nos mostremos comprensivos, escuchándolo, diciendo que le entendemos, compartiéndolo con “cuentos de niños que también tienen miedo”, incluso explicándole nuestros miedos de la infancia. Toda esta empatía hará que relativize el miedo y baje su malestar. También, los objetos tipo luces de noche, peluches, etc. se pueden utilizar para darles más seguridad.

SI EL MEU FILL ÉS MOLT MOGUT I DESPISTAT ÉS TDAH?

Posted on Actualizado enn

psicologia-infantil-barcelona-tdah-maria-jaques-cabanes

Sembla que ara tots el nens moguts i despistats hagin d’estar sota l’etiqueta del TDAH. I això no és cert. El que sí que és cert, és que en els últims anys hi ha un augment de diagnòstics d’aquest trastorn, ja que hi ha més informació i coneixements que en faciliten la detecció. Però això no vol dir que els clínics no haguem de tenir igualment una estricta rigorositat a l’hora de diagnosticar a un nen.

El TDAH, trastorn per dèficit atencional amb o sense hiperactivitat, és un trastorn cognitiu i conductual. Els símptomes nuclears són dificultats atencionals, inquietut motora i impulsivitat:

La simptomatologia d’inatenció comporta: No prestar atenció als detalls, dificultats per mantenir l’atenció en una tasca, donar la sensació de que no escolta quan se li parla directament, dificultats per seguir instruccions i per organitzar-se, evitar tasques que li requereixen un esforç mental, etc.

La simptomatologia d’hiperactivitat comporta: Moviments constants de peus i mans, aixecar-se de la cadira en reiterades ocasions, parlar en excés, etc.

La simptomatologia d’impulsivitat comporta: Dificultats per esperar el seu torn, contestar abans que s’hagi acabat la pregunta, interrompre converses, etc.

No hem de confondre la distractibilitat, hiperactivitat i impulsivitat evolutivament normals de la infància amb la clínica pròpia del TDAH. És aquí quan un bon diagnòstic diferencial ens resoldrà dubtes de “què i de quina manera” li hem d’exigir al nen en el seu rendiment acadèmic i en els seus hàbits del dia a dia. Així com diferenciar el que realment pot o no pot fer, que és molt diferent al que vol o no vol fer.

 “No para quiet a la cadira, s’aixeca constantment”

“Li he d’estar a sobre, perquè sinó s’encanta i no fa res”

“Perd i oblida moltes coses amb facilitat”

“Comet molts errors perquè no es fixa”

“És incapaç de fer una activitat tranquil.la”

“Comença vàries activitats i no n’acaba mai cap”

“Sembla que tingui un motor engegat, no para mai”

Si ens sonen comentaris com aquests valdria la pena realitzar una valoració clínica i neuropsicològica per tal de diferenciar si estem davant d’un possible TDAH. D’aquesta manera podríem ajudar en els seus aprenentatges, social i emocionalment, ja que el TDAH acostuma a mostrar comorbilitat tant amb dificultats cognitives (lectura i comprensió lectora deficitàries, faltes d’ortografia i mala lletra, dificultats d’organització, etc) com amb simptomatologia de l’esfera social i emocional (poca tolerància a la frustració, baixa autoestima, irritabilitat, dificultats de relació amb companys, etc).

El tractament es realitza sempre treballant amb el nen, per donar-li les estratègies cognitives, emocionals i conductuals necessàries així com també amb escola i pares per a que entenguin el trastorn i puguin rebre les ajudes i pautes pertinents per a un bon funcionament.

ELS TEUS FILLS TENEN HABILITATS SOCIALS?

Posted on Actualizado enn

psicoleg-infantil-barcelona-habilitats-socials-maria-jaques-cabanes

Les habilitats socials són un conjunt de conductes i destreses específiques, verbals i no verbals, que ens permeten interactuar amb els altres de forma adequada a cada situació.

S’adquireixen mitjançant l’observació, l’aprenentatge, la imitació, etc., sobretot durant la infància. De fet, un bon aprenentatge primerenc és importantíssim per a l’adaptació dels nens, ja que hi ha una relació directa entre les competències socials en la infància i el posterior funcionament social, emocional i acadèmic.

Molts nens, per diferents motius, pot ser que no adquireixin aquestes habilitats necessàries per a desenvolupar-se adequadament. Com a conseqüència, podem tenir nens amb conductes agressives, rebuig per part dels seus iguals, aïllament social, etc. I també es relaciona amb baixa autoestima, desmotivació, locus control extern (“res depèn de mi”), tristesa i fins i tot depressió.

Tant l’excés com el dèficit d’habilitats socials no són bons, i es recomana una intervenció psicològica especificant les dificultats per a poder-les treballar amb el nen i donar-li les estratègies necessàries per al seu correcte desenvolupament social.

Alguns exemples podrien ser: excessiva timidesa, manca d’assertivitat, dificultats en expressar o entendre emocions, no saber defensar-se, dificultats en la resolució de problemes, etc.

“Sempre culpa als altres”

“Quan els companys no li fan cas els hi pega”

“No sap fer amics”

” Anem a una festa i es queda tota l’estona enganxat a mi”

” No sap defensar-se, els altres li manen sempre”

Amb el tractament psicològic, mitjançant jocs, role-playing, autoinstruccions o tècniques conductuals, els nens aniran poc a poc adquirint aquestes habilitats i veient que poden “fer-ho bé” i influir sobre el què els hi passa. Aquesta millora farà que es relacionin amb els altres i siguin acceptats. Això a la vegada els donarà reforç positiu per part dels seus amics, més implicació social i més interaccions.

La manca de competència social, pot ser especialment dificultosa en l’entrada de l’adolescència, ja que en aquesta època, les relacions amb els altres exigeixen nous reptes comunicatius i poden tenir mancances com per exemple, en iniciar converses, relacionar-se amb el sexe oposat, solucionar problemes o la presa de decisions, que si no es treballen podrien portar a un baix autoconcepte així com també baix rendiment acadèmic.

———————————————————————

¿TUS HIJOS TIENEN HABILIDADES SOCIALES?

Las habilidades sociales son un conjunto de conductas y habilidades específicas, verbales y no verbales, que nos permiten interactuar con los otros de la forma más adecuada en cada situación.

Son adquiridas (mediante la observación, el aprendizaje, la imitación, etc.) sobretodo durante la infancia. De hecho un buen aprendizaje precoz es importantísimo para la adaptación de los niños, ya que hay una relación directa entre las competencias sociales en la infancia y el posterior funcionamiento social, emocional y académico.

Muchos niños, por diferentes razones, puede que no aprendan estas habilidades necesarias para desarrollarse adecuadamente. Como consecuencia, podemos tener niños con conductas agresivas, rechazo por parte de sus iguales, aislamiento social, etc. Y también se relaciona con baja autoestima, desmotivación, locus de control externo (“nada depende de mi”), tristeza y hasta depresión.

Tanto el exceso como el déficit de habilidades sociales no son bueno y se recomienda una intervención psicológica especificando las dificultades para poderlas trabajar con el niño y darle las estrategias necesarias para su correcto desarrollo social.

Algunos ejemplos podrían ser: excesiva timidez, falta de asertividad, dificultades en expresar o entender emociones, no saber defenderse, dificultades en la resolución de problemas, etc.

“Siempre culpa a los otros”

“Cuando los compañeros no le hacen caso les pega”

“Vamos a una fiesta y se queda todo el rato cogida a mi”

“No sabe defenderse, los otros le mandan siempre”

Con el tratamiento psicológico, mediante juegos, role-playing, autoinstrucciones o técnicas conductuales, los niños irán poco a poco adquiriendo estas habilidades y viendo que pueden “hacerlo bien” e influir sobre lo que les pasa. Esta mejoría hará que se relacionen con los otros niños y sean aceptados. Esto a su vez, les dará refuerzo positivo por parte de sus amigos, más implicación y más interacciones.

La falta de competencia social, puede ser especialmente difícil en la entrada a la adolescencia, ya que en esta época, las relaciones con los otros exigen nuevos retos comunicativos y pueden tener dificultades para iniciar conversaciones, relacionarse con el sexo opuesto, solucionar problemas o en la toma de decisiones, que si no se trabajan podrían llevarnos a un bajo autoconcepto así como también un bajo rendimiento académico.

QUAN ACUDIR A UN NEUROPSICÒLEG INFANTIL?

Posted on Actualizado enn

PSY0910_TST_Opener_P_new_0

Els nens en edat escolar requereixen de certes capacitats per anar adquirint els aprenentatges, però si aquestes capacitats no es troben en el nivell maduratiu adequat els aprenentatges no s’assoliran correctament i no formaran una bona base.

Si no posem solució, a mesura que passaran els cursos escolars, les dificultats augmentaran i es faran més evidents. A més a més, un baix rendiment escolar pot repercutir a nivell emocional, social, etc.

Segurament hem sentit comentaris de l’estil…

“Sembla que no entén el que llegeix”

“Es despista molt i no para quiet”

“No hi ha manera que escrigui els números correctament”

Doncs bé, quan hi ha dubtes de professors o pares, sobre si és normal o no determinada conducta, es recomana acudir a un neuropsicòleg infantil. Aquest, estudiarà la conducta del nen/a a través del seu cervell per a poder explicar les dificultats cognitives i/o emocionals.

És a dir, valorarà si els nostres fills tenen un correcte desenvolupament a partir d’una exploració neuropsicològica. Aquesta consisteix en la passació de test baremats, amb els quals obtindrem un perfil cognitiu i podrem objectivar si hi ha algun diagnòstic.

Amb els resultats clarificarem si el nostre fill necessita algun tipus de tractament o reeducació psicopedagògica i el podrem ajudar segons les seves necessitats específiques.

Per això, sempre que hi hagi alguna sospita és tant important una exploració neuropsicològica i un diagnòstic precoç. D’aquesta manera, sabrem del nivell maduratiu del que partim i podrem ajudar al nen/a de la manera més òptima possible.

———————————————————————————-

¿CUANDO ACUDIR A UN NEUROPSICÓLOGO INFANTIL?

Los niños en edad escolar requieren de ciertas capacidades para ir adquiriendo los aprendizajes, pero si estas capacidades no se encuentran en el nivel madurativo adecuado los aprendizajes no se asimilarán correctamente y no formarán una buena base.

Si no ponemos solución a medida que pasarán los cursos escolares, las dificultades aumentarán y se harán más evidentes. Además, un bajo rendimiento escolar puede repercutir a nivel emocional, social, etc.

Seguramente hemos oído comentarios del estilo…

“Parece que no entiende lo que lee”

“Se despista mucho y no para quieto”

“No hay manera de que escriba los números correctamente”

Pues bien, cuando hay dudas de profesores o padres, sobre si es normal o no determinada conducta, se recomienda acudir a un neuropsicólogo infantil. Éste estudiará la conducta del niño/a a través de su cerebro para poder explicar las dificultades cognitivas y/o emocionales.

Es decir, valorará si nuestros hijos tienen un correcto desarrollo a partir de una exploración neuropsicológica. Ésta consiste en la pasación de test baremados, de los cuales obtendremos un perfil cognitivo y podremos objetivar si hay algún diagnóstico.

Con los resultados clarificaremos si nuestro hijo necesita algún tipo de tratamiento o reeducación psicopedagógica y lo podremos ayudar según sus necesidades específicas.

Por eso, siempre que hay alguna sospecha es tan importante una exploración neuropsicológica y un diagnóstico precoz. De esta manera, sabremos del nivel madurativo del que partimos y podremos ayudar al niño/a de la manera más óptima posible.